Tarragona commemora els 75 anys de presència protestant a la ciutat
Tarragona commemora els 75 anys de presència protestant a la ciutat
El franquisme va ser implacable a l’hora de perseguir la dissidència política i sindical, però també la religiosa. Així es posa de manifest en l’expos...
Comentarios
Recordo un principi i un final. Mil nou-cents setanta-set/mil nou-cents noranta-cinc. Res, un nanosegon que es pot escapar de qualsevol relat reconegudament històric.
Què va passar en aquell insignificant instant, vulguis que no modestament històric? Ho emmarcaria, per començar, amb un terme especialment entenedor i d’actualitat, alhora que jo el situaré, a manera de rètol indicador, en un terreny ben distint de l’habitualment escoltat. El terme: INDEPENDÈNCIA.
Ens vam independitzar d'una organització que percebíem com a obstaculitzadora, potser fins i tot contrària, a la nostra volguda sobirania, en cert sentit. Quin sentit? El de voler ser una comunitat (centrada en les pròpies problemàtiques). Sí, comunitat cristina; senzillament -que no simplement, ens dèiem- cristiana. Aquesta va ser, llavors, la nostra denominació: Comunitat Cristiana de Tarragona.
Comunitat! Quina paraula de tan variades connotacions que poden suscitar, ja que gairebé tant pot referir el millor com el pitjor! Quina per tant, i concretament, va ser aquella, ja finita, significació principal de comunitat per a nosaltres en aquell moment? Primerament, la més senzilla i obvia: la de tenir en comú. En comú, què: procedíem de diversos ambients cadascú, com no pot ser d’altra manera, amb les seves pròpies vivències. Especialment, vivències d’aquelles que precipiten al fons un bon ram de dubtes no precisament o no tan sols de caràcter intel·lectual. No, més aviat d’índole pròpiament vital. En comú teníem el desig, el voler i també la necessitat de fer-ne, de les nostres vides, revisió. Disposàvem de manera força generalitzada (de nosaltres i dels que ja hi eren, és a dir en una sola paraula, nosaltres) de l’anhel de rehabilitar les nostres vides particulars. D’aquesta manera: que qui estava i se sentia millor en alguns aspectes de la seva pròpia persona escoltava i feia el possible per a estendre una mà a l’altre en semblants aspectes que a ell el feia trontollar. Teníem en comú, de la manera indicada, la rehabilitació de les nostres vides com una mena de prioritat. Sí, rehabilitació, en dèiem; una paraula com qualsevol altra a condició que reflectís allò que més volíem: sentir-nos i també ser millors, especialment en un sentit de col·lectivitat per a la finalitat esmentada i altres. Vet aquí, doncs, un cert sentit de comunitat. Vam desenvolupar, i força, el sentit de l'oïda; ara, més enllà del musical, el que feia per atendre i entendre (comprendre) necessitats, insisteixo, vitals i també, en un sentit força exacte, existencials. I reconeixíem prou bé els nostres límits: quan particularment i lliurement els detectàvem fèiem el possible per recórrer a professionals qualificats, externs a nosaltres, amb què sortir-nos-en. O bé, així mateix, això era el que recomençàvem.
Tant va ser això així que segons recordo, en temps de l’alcalde Recasens, vam presentar, crec que a un concurs literari de caràcter històric-social, un treball fruit d’una petita recerca que es va fer al voltant d’un molt greu problema d’aquells temps (en fi, d’aquells temps i...): la drogodependència als barris de la nostra ciutat, és a dir a la nostra ciutat (ara en tan sols dues paraules). Si guanyàvem el premi aconseguíem una aportació per allò que en aquells moments volíem porta a terme. No va ser el cas. Malgrat tot ho vam fer, el que desitjàvem: iniciàrem una ingent tasca comunitària per a fer possible un centre de rehabilitació de toxicòmans... que va romandre fins el mil nou-cents noranta-cinc (1982 inicis, 1985 estatuts i registre de l’associació i 1995 final). Mentrestant alguna cosa devíem fer bé: se’ns va arribar a confiar judicialment el compliment de condemnes segons la possibilitat de no recordo quin article del Codi Penal que respectava l'oportunitat, i dret de la persona, de la rehabilitació personal i la reinserció social de les persones que mostraven el seu voler i progrés en el programa de rehabilitació. Aquesta va ser la nostra aportació a la ciutat. Encara ara alguns en podrien donar fe, i altres, malgrat les seves respectives possibilitats, malauradament ja no hi són. Entre uns i altres, no pocs van sortir-se’n durant tota (és a dir, encara ara) o part de la seva vida (això fora, per situar, en temps del ministre Corcuera que afirmava que el toxicòman no tenia cura).
Ah, pel que fa a allò de la comunitat; més: en comú també teníem, en les singularitats de cadascú màximament respectades, una certa forma de vida en què primava la sinceritat, l’honestedat i el rebuig a ser manipulants i manipulats; clar, fins al punt on va ser possible, però era la nostra tasca personal de fons ser-ne, d’honestos i sincers. En comú, també, molta, però que molta reflexió -raonada, com no pot pas ser d’altra manera- individual i grupal, al voltant de textos que consideràvem oportunament importants per a la revisió de les nostres vides, segons la lliure i reconeguda necessitat d’orientar-nos de la millor manera possible en els diferents aspectes de la vida (personal, relacional, social... ).
Aquell capítol resta clos i pel que fa a mi lliurement tancat i barrat, no pas sense el guany -paraula lletja aquí- d’importants extraccions i també abstraccions (en el sentit d’haver espremut i crec que mantinguts excel·lents sucs de fruits rics en nutrients i també prou saborosos, a vegades, però, durs de pelar, és el que tenen les veritats). A tall d’exemple: examina-ho tot, retingueu el que és bo (terme ben distint del bé). 1 Tessalonicencs 5:21-23. Sí, ja, el context; però ja he dit que tancat i barrat és aquell capítol d’un dels llibres vitals de la meva vida.
> Més que un comentari fora això que seguirà una mena de notes a peu de pàgines d’algun capítol probablement escrit o potser no (no ho sé):
>
> Recordo un principi i un final. Mil nou-cents setanta-set/mil nou-cents noranta-cinc. Res, un nanosegon que es pot escapar de qualsevol relat reconegudament històric.
>
> Què va passar en aquell insignificant instant, vulguis que no modestament històric? Ho emmarcaria, per començar, amb un terme especialment entenedor i d’actualitat, alhora que jo el situaré, a manera de rètol indicador, en un terreny ben distint de l’habitualment escoltat. El terme: INDEPENDÈNCIA.
>
> Ens vam independitzar d'una organització que percebíem com a obstaculitzadora, potser fins i tot contrària, a la nostra volguda sobirania, en cert sentit. Quin sentit? El de voler ser una comunitat (centrada en les pròpies problemàtiques). Sí, comunitat cristina; senzillament -que no simplement, ens dèiem- cristiana. Aquesta va ser, llavors, la nostra denominació: Comunitat Cristiana de Tarragona.
>
> Comunitat! Quina paraula de tan variades connotacions que poden suscitar, ja que gairebé tant pot referir el millor com el pitjor! Quina per tant, i concretament, va ser aquella, ja finita, significació principal de comunitat per a nosaltres en aquell moment? Primerament, la més senzilla i obvia: la de tenir en comú. En comú, què: procedíem de diversos ambients cadascú, com no pot ser d’altra manera, amb les seves pròpies vivències. Especialment, vivències d’aquelles que precipiten al fons un bon ram de dubtes no precisament o no tan sols de caràcter intel·lectual. No, més aviat d’índole pròpiament vital. En comú teníem el desig, el voler i també la necessitat de fer-ne, de les nostres vides, revisió. Disposàvem de manera força generalitzada (de nosaltres i dels que ja hi eren, és a dir en una sola paraula, nosaltres) de l’anhel de rehabilitar les nostres vides particulars. D’aquesta manera: que qui estava i se sentia millor en alguns aspectes de la seva pròpia persona escoltava i feia el possible per a estendre una mà a l’altre en semblants aspectes que a ell el feia trontollar. Teníem en comú, de la manera indicada, la rehabilitació de les nostres vides com una mena de prioritat. Sí, rehabilitació, en dèiem; una paraula com qualsevol altra a condició que reflectís allò que més volíem: sentir-nos i també ser millors, especialment en un sentit de col·lectivitat per a la finalitat esmentada i altres. Vet aquí, doncs, un cert sentit de comunitat. Vam desenvolupar, i força, el sentit de l'oïda; ara, més enllà del musical, el que feia per atendre i entendre (comprendre) necessitats, insisteixo, vitals i també, en un sentit força exacte, existencials. I reconeixíem prou bé els nostres límits: quan particularment i lliurement els detectàvem fèiem el possible per recórrer a professionals qualificats, externs a nosaltres, amb què sortir-nos-en. O bé, així mateix, això era el que recomençàvem.
>
> Tant va ser això així que segons recordo, en temps de l’alcalde Recasens, vam presentar, crec que a un concurs literari de caràcter històric-social, un treball fruit d’una petita recerca que es va fer al voltant d’un molt greu problema d’aquells temps (en fi, d’aquells temps i...): la drogodependència als barris de la nostra ciutat, és a dir a la nostra ciutat (ara en tan sols dues paraules). Si guanyàvem el premi aconseguíem una aportació per allò que en aquells moments volíem porta a terme. No va ser el cas. Malgrat tot ho vam fer, el que desitjàvem: iniciàrem una ingent tasca comunitària per a fer possible un centre de rehabilitació de toxicòmans... que va romandre fins el mil nou-cents noranta-cinc (1982 inicis, 1985 estatuts i registre de l’associació i 1995 final). Mentrestant alguna cosa devíem fer bé: se’ns va arribar a confiar judicialment el compliment de condemnes segons la possibilitat de no recordo quin article del Codi Penal que respectava l'oportunitat, i dret de la persona, de la rehabilitació personal i la reinserció social de les persones que mostraven el seu voler i progrés en el programa de rehabilitació. Aquesta va ser la nostra aportació a la ciutat. Encara ara alguns en podrien donar fe, i altres, malgrat les seves respectives possibilitats, malauradament ja no hi són. Entre uns i altres, no pocs van sortir-se’n durant tota (és a dir, encara ara) o part de la seva vida (això fora, per situar, en temps del ministre Corcuera que afirmava que el toxicòman no tenia cura).
>
> Ah, pel que fa a allò de la comunitat; més: en comú també teníem, en les singularitats de cadascú màximament respectades, una certa forma de vida en què primava la sinceritat, l’honestedat i el rebuig a ser manipulants i manipulats; clar, fins al punt on va ser possible, però era la nostra tasca personal de fons ser-ne, d’honestos i sincers. En comú, també, molta, però que molta reflexió -raonada, com no pot pas ser d’altra manera- individual i grupal, al voltant de textos que consideràvem oportunament importants per a la revisió de les nostres vides, segons la lliure i reconeguda necessitat d’orientar-nos de la millor manera possible en els diferents aspectes de la vida (personal, relacional, social... ).
>
> Aquell capítol resta clos i pel que fa a mi lliurement tancat i barrat, no pas sense el guany -paraula lletja aquí- d’importants extraccions i també abstraccions (en el sentit d’haver espremut i crec que mantinguts excel·lents sucs de fruits rics en nutrients i també prou saborosos, a vegades, però, durs de pelar, és el que tenen les veritats). A tall d’exemple: examina-ho tot, retingueu el que és bo (terme ben distint del bé). 1 Tessalonicencs 5:21-23. Sí, ja, el context; però ja he dit que tancat i barrat és aquell capítol d’un dels llibres vitals de la meva vida.
Y de aquellas harinas son estos panes...